antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Pagar

La vida és el que et passa mentre pagues les factures, que deia en John Lennon. En realitat va dir això i no lo altre, però els eufemismes també tenen una intenció històrica, amagar la cruesa de la vida, tan implacable. Pagues el lloguer del pis, la pensió del nen, el llum, l’aigua i el gas (dos cops l’any coincideixen), el wifi i el mòbil, l’impost que toqui, aquelles assegurances, multes de trànsit i quotes professionals, el crèdit de la targeta… Tot això sense comptar el Bon Preu i la fruita i les hortalisses del mercat. I els capricis als que tinc dret per ser qui sóc, mania vital que he anat abandonant progressivament perquè si bé és cert que sóc algú, això també és irrellevant.

El saldo, en definitiva, va disminuint de forma inversament proporcional a la satisfacció de la legalitat pendent. Pago sempre i de manera puntual, i més enllà d’això no hi ha res perquè passions paterno filials a banda, cap amor és més profund, complet i reparador que l’acció de pagar, el conystreniment interior que mica en mica vas dominant fins a fer-lo teu.

Quan em vaig separar de la mare del meu fill, un amic em va dir: «tu paga, sempre. Sense protestar. Amb el cap ben alt, com si fossis de Banyoles. I quan acabis de pagar, pensa en el que hauràs pagat i en el que hauràs de pagar». Me’l vaig mirar com si fos ruc perquè pagar és una obvietat i jo sempre he pagat, ni que sigui en molts terminis, i més quan es tracta de camises bones i de les coses familiars. D’això va la vida, no? De pagar. Però ara que han passat uns anys entenc el que em volia dir, si és que em volia dir alguna cosa, perquè en Joan es va criar a l’interior, a les profunditats del bosc, i els seus consells no sempre busquen la sortida més recta.

Hi ha uns quants moments decisius a la vida d’un home, però cap és comparable al moment en què tot se’t torça. La vida contra tu, gairebé res. L’amor, la família, els diners i la salut pel forat de la pica. Tot de forma consecutiva, una davallada sensacional. I quant més t’hi tornes, més t’amorra a terra. I allà on els psicòlegs i els amics et proposen solucions més o menys assumibles que sempre passen per la cosmètica dels sentiments, cal dir que no i assumir el compliment de les obligacions com l’única sortida possible, airosa i elegant.

Tothom té els seus fetitxes i és a través de les factures que m’he convertit en un home nou, més avorrit i previsible, definitivament millor. M’he construït des del centre, per dir-ho com l’amic Lopama, bastint una convicció íntima que m’ha enfortit com a pare, com a home no genèric i com a ciutadà del Consell Comarcal del Gironès.

Passada la crisi dels quaranta, he deixat enrere les il·lusions per abraçar les certeses, diguem-ne, més mecàniques. Sé que l’assegurança del cotxe arriba a l’abril i al setembre, la renda al juny i al novembre (tot fraccionat, recordeu) i l’assegurança de vida, cementiri inclòs, a l’octubre, i em calma molt saber que això és així. Gaudeixo d’unes prestacions, per dir-ho en l’argot dels concessionaris.

Vist en perspectiva, activar les il·lusions és molt cansat. Potser generes històries molt autèntiques i fas que la vida sigui emocionant, però l’eufòria genera una addicció i l’edat de fer el ionqui ja està més que passada. Tant per tant, prefereixo que les novetats m’arribin domiciliades al compte corrent o en un extracte en paper, amb el nom lleugerament tort a l’espai reservat, com la vida que m’espera, una casella petita i ben delimitada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 27/08/2019 by in Altres and tagged , , .
%d bloggers like this: