antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Carlos, Carlos, Carlos!

Carlos Pérez de Rozas (Barcelona, 1948-2019) era una unitat d’entusiasme ambulant. El context no importava, sempre es mostrava igual, ja fos en el cor d’una redacció, en plena classe magistral o a la cafeteria del bar. Energia frenètica i passió constant, pur contagi emocional. I aquell llenguatge no verbal tan formidable! No parava mai de moure’s, semblava que s’havia de desbordar d’un moment a l’altre, però finalment es mantenia en un equilibri únic, difícil de classificar. Un dia, però, en una de les seves curses per l’aula, que sempre rematava amb un salt molt ben afinat a la tarima, es va entrebancar i va caure ben llarg. Silenci tombal. “Estoy bien!”. I això ho deia amorrat a terra.

Vaig ser un dels moltíssims alumnes que van passar per les seves classes a la Universitat Pompeu Fabra. Quatre mesos d’edició gràfica, disseny, compaginació i una capacitat única per explicar històries. Recordo el primer dia de classe i no em creia que fos ell, que ens l’havien colat, que era un actor, una mena de Carles Xuriguera desfermat que el degà havia posat allà per desentumir les nostres capacitats investigadores. Però no era teatre. Només passió pel periodisme.

Duia l’ofici a la sang. I no tan sols per formar part d’una de les nissagues de fotògrafs i periodistes més importants del país sinó per practicar un periodisme polivalent en múltiples mitjans. Fotògraf, dissenyador, professor universitari, articulista i comentarista esportiu… Va contribuir com molt pocs a la unió de la fotografia i el disseny periodístics, i és per això que la seva pèrdua irreparable prendrà una rellevància especial el proper octubre, quan es compleixi el 30è aniversari del magnífic redisseny de La Vanguardia, del qual n’és un dels pares juntament amb els celebrats Milton Glaser i Walter Bernard.

Aquests dos eren noms obligats a classe. I l’immens Reinhard Gäde, l’autor del disseny de El País, el primer diari europeu no sensacionalista en utilitzar el format tabloide allà pel 1976. “Grande, grande, grande!”, que sempre deia. Conceptes com retícula, pata americana, helvètica o sans serif van passar a formar part de la meva vida. Analitzar les portades de la revista Time, Sports Illustrated, la Gazzetta dello Sport, USA Today i The New York Times… Una immersió de quatre mesos que va resultar inoblidable.

No he de tancar els ulls per imaginar-lo de nou amb el puro a l’aire, un plec de diaris a l’altre braç i aquells ulls esbatanats abans de deixar anar els “colosal y formidable” de rigor, elogis que utilitzava sovint per referir-se no només als més grans sinó també a col·legues de professió. Era generós en les lloances, humil amb si mateix i accessible amb els alumnes. Ens escoltava a classe i no tenia un no per ningú, encara que la petició fos ridícula. Potser és per això, potser per l’absència de cinisme, per ser tan bona persona, per tractar-nos com a iguals encara que ell fos algú important i nosaltres uns aprenents, l’últim dia de classe li vam regalar un “puro toscano” com els que sempre es fumava. I es va emocionar.

Mesos després me’l vaig trobar a la facultat i li vaig comentar que faria les pràctiques a El Periódico de Catalunya, a la secció d’Esports, amb el seu germà Emilio. “Hay un equipo grande ahí, vas a aprender muchísimo”. I tenia raó, vaig aprendre moltíssim. De l’Emilio, d’en Jaume Pujol Galceran i del gran Joan Carles Armengol. Com quasi bé sempre, no s’equivocava.

Descansa en pau, Carlos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: