antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Photograph

Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. És l’extracte d’una conversa entre mare i filla a Mirall Trencat, la millor definició que conec sobre la noblesa de la nostàlgia. La Mercè Rodoreda no va conèixer en Ringo Starr, que jo sàpiga, tot i que m’hauria divertit molt que així hagués estat, una mena de relació materno-filial amb molts coloms i anells per enmig, potser a Tamariu o a la Costa Blava, història estival que donés sentit a aquesta melancolia tan concreta, quasi bé màgica, enfilada de manera invisible i involuntària.

Amb pocs mesos de diferència respecte la novel·la, l’exbeatle va publicar Photograph, l’elegia d’un amor perdut en què una fotografia és l’únic record del passat compartit entre els dos protagonistes. No coneixia la cançó del beatle fins que la Míriam va tenir la delicadesa de servir-me-la en safata, i això que jo presumia de saber-ho tot d’aquella colla. Va ser un intercanvi breu i profitós marcat per aquesta cançó, un impacte immediat perquè parlava de mi d’una manera molt precisa, si se’m permet la llicència, encara que segurament sigui falsa.

Quan vaig escoltar els versos entre aquell mur de so spectorià em vaig sentir reconfortat. Every time I see your face, it reminds me of the places we used to go. But all I’ve got is a photograph and I realize you’re not coming back anymore. Jo tenia aquesta foto i el seu record, és a dir, en Ringo i la Rodoreda al meu costat. Ni en Morrissey i tots els seus poetes de capçalera podrien tombar-nos mai en un duel a mort. Ens la van fer un dia en un bar de nit de Girona tirant a avorrit, com totes les coses que tenen a veure amb aquella ciutat. Van disparar el flaix de la polaroid, aquesta és l’altra, quan feies un trago de cervesa amb els ulls ben clucs, i jo al teu costat, amb el braç envoltant-te la cintura, absort i blanc de tanta nit. Ens la van donar i quina gràcia que ens va fer. La primera foto analògica, més perenne que qualsevol altra dels nostres mòbils, que mira que n’hi havia.

La història va acabar de cop i volta, amb el silenci i la distància com a úniques respostes. Diguin el que diguin, la forma de violència més gran és la indiferència. Tampoc cal analitzar els motius de la davallada. La culpa és meva i així serà per sempre. I en plena caiguda lliure pel barranc, els amics de l’ànima em van aconsellar que calia fer cau i net, i vaig fotre a les escombraries totes les coses que havíem compartit, fins i tot aquesta foto que lamento haver llençat i que vaig configurant de nou en el meu cap de l’única manera que puc, que és escoltant la cançó quan l’algoritme de l’spotify li plau enviar-me-la de nou, enverinada o no. Les cinc centes imatges restants que ens havíem fet, totes tan intranscendents, reposen ara sota cinc o sis capes de subcarpetes en algun racó de l’ordinador, inservibles, mortes per sempre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 06/11/2019 by in Altres and tagged , , , .
%d bloggers like this: