antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Cobra Kai

He vist Cobra Kai i m’ha agradat molt. Dues temporades senceres en tres o quatre dies, una compulsió impròpia de mi, que sempre proclamo la quotidianitat de l’avorriment com l’única sortida viable i digna en aquest món que ens ha tocat viure. Parlo dels que som pobres, que consti. Els altres poden seguir lliscant la visa al ritme de la festa, i que per molts anys més, escolteu. Mirar sèries, però, és tan tronat com llegir novel·les, i que un senyor de més de quaranta anys devori capítols d’adolescents aprenent karate i embistecant-se tothora és immoral, però el futbol és futbol i jo fa temps que no m’entenc gaire.

Cobra Kai és un regal d’aniversari, un estímul innocu, una petita meravella. Entreté, és intel·ligible des del primer minut i els capítols duren mitja hora. No crec que hi hagi millors elogis possibles, ni que existeixi cap altre producte a Netflix que s’hi pugui comparar, que dignifiqui el concepte de la telesèrie d’una forma més sincera i honesta. En Miquel Bonet, amic, crític gastronòmic i justicier sudista, va resumir-la fa uns dies de forma molt precisa: “Cobra Kai refà els tòpics de manera intel·ligent, apel·lant a la nostàlgia de manera irònica i amb la dosi justa de profunditat psicològica, poca, que és la que tenim la gent normal”.

Per si no ha quedat prou clar, Cobra Kai és una sèrie basada en la nissaga de pel·lícules de Karate Kid que tanta popularitat van tenir durant els anys 80. Ara l’han transportada al present amb un èxit notable de públic i una crítica que l’ha deixat en pau (suposo) per l’absència de pretensions, ja siguin artístiques, morals o econòmiques. La història és senzilla: Cobra Kai reprèn la rivalitat entre Daniel Larusso (Ralph Macchio) i Johnny Lawrence (William Zabka) trenta-cinc anys després del mític combat amb la puntada de peu voladora de l’alumne del senyor Miyagi, al cel sigui, a la cara de Lawrence. La situació personal, però, s’ha invertit. En Larusso ja no és pobre i ha triomfat en un sentit ben clàssic i capitalista, mentre que en Johnny ha passat de fill de papà a una vida de merda que intenta redreçar obrint un dojo de karate, el temut i infame Cobra Kai.

El rol d’en Johnny mereix unes línies. Representa moltes coses i totes equivocades. És masclista, homòfob i racista, però hi ha en ell una voluntat de redempció, d’escollir el camí correcte en allò que fa, tot i ser una persona profundament inadaptada, incapaç d’entendre com funciona el món i les persones que el conformen. Va ser un assetjador al 1984 i ara te’l presenten com un antiheroi defectuós, un amargat que busca una segona oportunitat ensenyant karate a un jovent segurament més madur que ell.

– If you’re not aggressive, you’re being a pussy and you don’t wanna be a pussy. You wanna have balls.

– Don’t you think you’re doing a lot of genderizing?

Larusso, en canvi, tracta millor els seus deixebles, però és impossible simpatitzar-hi mínimament. Ha triomfat a la vida de la pitjor manera possible, que és convencent a la gent perquè li compri un cotxe. Els concessionaris són un purgatori. I és pesat, molt pesat, i no hi ha res pitjor a la vida que algú pesat. Revesteix la seva bonhomia rere un discurs inflat de meritocràcia i una arrogància dissimulada que acaben per fer-lo molt antipàtic. I abusa de la seva situació de poder respecte en Johnny. En definitiva, que els papers s’inverteixen relativament respecte la pel·lícula original.

No hi surt l’Elisabeth Shue, i això és una pena, però diuen que potser sí a la tercera temporada si la cosa agafa prou embranzida. Seria desitjable per elevar una mica el nivell actoral perquè Macchio no és que sigui un devessall de talent interpretatiu, precisament. Però la química entre ell i en Zabka funciona, oi tant. Hi ha tensió, ganes d’hostiar-se. I rere cada duel hi pots veure les costures dels decorats, un ambient low-cost que encara fa la sèrie més reivindicable.

Els fans de Karate Kid ens ho hem passat molt bé. Comença amb un flashback de traca i mocador, recurs que es va repetint al llarg dels capítols, i breus referències que funcionen com ous de pasqua que els espectadors més atents i fidels estaran contents per descobrir. I la música? Hi ha fragments de la banda sonora original i també el hitàs de Joe Esposito. Gran content.

Josh Heald, Jon Hurwitz i Hayden Schlossberg, creadors, productors i fans de les pel·lícules, han entès que la nostàlgia és un sentiment molt noble, potser el que més, però que necessita d’una certa ironia perquè funcioni correctament. Cobra Kai juga amb els referents simbòlics i morals d’aquella època i els fa saltar pels aires quan entren en contacte amb els protagonistes més joves de la sèrie: hi ha elements anecdòtics i d’altres molt més importants, com la igualtat entre sexes, el ciberassetjament o l’esglai que té en Johnny quan rep una sol·licitud d’una persona transsexual que vol apuntar-se al gimnàs. Tot això és molt superficial, que consti, i el paper que hi tenen les dones i les noies continua estan molt subordinat als companys masculins de la sèrie.

La sèrie esdevé un nínxol ideal pels cisheteros desencantats i nostàlgics, però al mateix temps sap tocar les tecles adequades per captar el nostre criaturam. Hi ha segones oportunitats, redempció, perdó, històries d’amor, baralles d’institut, postes de sol i morrejades primerenques. Tot ben directe com aquell strike first, strike hard, no mercy que penja en el dojo de Cobra Kai, però no exempt d’una certa subtilesa i equilibri.

Cobra Kai és una sèrie decent, una comèdia construïda amb un cert sentit dramàtic i que fa ús de l’autoparòdia per no caure en l’artificiositat. És més estimulant que instructiva, tot i que si ensenya alguna cosa, paradoxalment, és a no mirar enrere, encara que aquesta sigui una evasió inevitable. Hi ha una cosa pretèrita a la sèrie que m’atrapa. Els records de Zabka mentre condueix borratxo el Pontiac vermell. S’ho va passar molt bé, massa i tot. Enyora aquells moments i recordar-los li dona un cert plaer, potser l’únic que obté d’una forma més o menys autèntica. Què és un record? Allò que tens o allò que has perdut? Quan no esperes res de la vida i veus que la vida tampoc té gaire res per oferir-te és un bon recurs refugiar-te en el passat, allò on no hi ha complicacions ni sorpreses i pots afegir i treure coses al teu gust. L’entenc perfectament i de fet jo podria ser ell si no fos que no m’he hostiat mai amb ningú, i això que quan era jovenet alguns nois de Sant Hilari es mereixien una puntada de peu voladora com la de la pel·lícula, a càmera lenta, tècnicament perfecta, i deixar-los ben anyocats a terra, encarats a Les Agudes. No sé què haurà estat de tots ells, però segur que també tenen la seva història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 04/09/2020 by in Altres and tagged , , , , , .

Navegació

%d bloggers like this: