antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Maradona

No hi ha res més intens i excessiu a la història del futbol que la relació entre Maradona i Nàpols. És passió d’amor, tragèdia grega i pel·lícula de Martin Scorsese a parts iguals. Mai s’havia explicat d’aquesta manera, però, amb més de 500 hores d’imatges inèdites de qui va ser el millor jugador del món en el moment més dolç de la seva carrera, set temporades d’un futbol plusquamperfet en una ciutat rendida als seus peus. Va identificar la seva pell amb la del club i la dels aficionats, es va fusionar amb Nàpols i va viure amb tanta exuberància i desmesura que va quedar xuclat, buit per dins. És una història que sobrepassa el futbol per convertir-se en la vida mateixa, una confusió inextricable que no tindria sentit si no hagués quedat en la memòria de tanta i tanta gent.

Pot sonar estrany, però Diego Armando Maradona va arribar a Nàpols buscant “tranquil·litat”. És sorprenent, però així ho va dir en el seu moment. Tampoc se l’ha de jutjar molt severament. Acabava de sortir del Barça després de dues temporades convulses i decebedores en què les lesions i una vida molt desordenada el van impedir rendir al nivell de superestrella que ja se li suposava. També havia fracassat en el Mundial de 1982. Encara no era el millor jugador del món, però se’l considerava un fenomen. El destí i la falta d’ofertes i de diners van fer que el Nàpols, que havia mantingut la categoria amb moltes dificultats, el fitxés per liderar un projecte que marcaria la història del calcio.

Així arrenca el documental Diego Maradona, dirigit per Asif Kapadia (autor també dels documentals d’Ayrton Senna i Amy Winehouse), que al llarg de dues hores registra totes les gestes del jugador dins i fora del terreny de joc durant la seva etapa a la SSC Napoli (1984 – 1991). És una història amb molt futbol. Hi ha jugades increïbles, gols decisius i celebracions èpiques, intimitats de vestidor i escenes desconegudes que posen els pèls de punta, però no es queda aquí. Conté prou components polítics, sociològics i ambientals per escriure una tesi. Arribes a la conclusió que Nàpols és la història de la seva vida.

Hi ha dos instants impossibles d’esborrar en el documental. La plenitud vital del jugador que aixeca la copa del món del Mundial del 86 després d’una actuació icònica i incomparable, i cinc anys més tard, en una nit qualsevol de gener, la veu d’un home que truca de matinada a una prostituta de la camorra perquè li porti més cocaïna i dones. El contrast és esfereïdor. Kapadia explica com passa això. L’ascens, la glòria i la davallada. No és amable amb Maradona; tampoc el crucifica. Utilitza molt intel·ligentment el muntatge, amb imatges i declaracions en primera persona d’un jugador que acaba sense pràcticament res després d’haver-ho aconseguit tot.

10 de maig de 1987. A la paret d’un cementiri de Nàpols apareix la frase “E non sanno che se so perso”. No cal traducció. La ciutat ha entrat en èxtasi de la mà del Napoli, que ha aconseguit el primer scudetto de la seva història. Maradona i el seu equip de fireta s’han imposat als grans equips del nord d’Itàlia. Es tracta d’una reparació, un alliberament després d’anys d’insults per part dels tifosi més racistes. “Welcome to Italy, lavatevi, terroni!”, els etzibaven quan el Nàpols visitava els seus estadis. Maradona canalitza tota la ràbia i frustració acumulades. En cadascuna de les seves victòries existeix un sentit poètic, una necessitat imperiosa d’impartir justícia. Com més poderós és el contrari, més gran es torna Maradona. L’Anglaterra de Lineker i Robson, la República Federal d’Alemanya de Rummenigge i Matthaus, la Juventus de Platini i la família Agnelli, el Milan de Sacchi i Berlusconi, l’Inter de Moratti… Llegendes que cauen una darrera de l’altra en un espiral de rendicions incondicionals realitzades des d’un equip que fa pixar de riure, una esquadra de legionaris addictes a una revolta honesta per romàntica i revolucionària, secundaris valuosos, a tot estirar, amb els que demostra que sí, que no n’hi ha prou amb diners, que els pobres poden guanyar els rics, que amb el futbol és possible canviar el món. En definitiva, capgira l’ordre establert. Mai li perdonaran.

Amb aquesta victòria, la desmesura. El rebel es converteix en un heroi, en un Déu napolità. Murals, panteons profans al costat de San Gennaro, una onada de naixements amb el seu nom… Tot és exagerat i ridícul. La relació amb la camorra napolitana, present des del principi en la figura sinistra de Carmine Giuliano, s’accentua. És el seu proveïdor de cocaïna, un vici que arrossega des de Barcelona, i les festes es van incrementant. Sexe, drogues i màfia. Quan acaba el partit del diumenge, surt de nit en una espiral que dura fins dimecres, quan ha de començar a netejar el cos per tornar a jugar el cap de setmana. Maradona acaba fart de la ciutat. Vol marxar, però no pot. I la droga serà la vàlvula d’escapament.

Guanyarà un altre scudetto, dues copes, una supercopa d’Itàlia i una copa de la UEFA, però el mite devora l’home. El dualisme Diego-Maradona es fa insostenible. Queda molt poc d’aquell noi rialler i innocent sortit del pobríssim barri de Villa Fiorito. S’imposa el personatge arrogant i maleducat, en Maradona, algú creat a consciència o no, però que li serveix per aguantar la pressió i estar a l’alçada de les circumstàncies. “Con Diego iria a cualquier sitio, con Maradona no daría un paso”, assegura un dels seus homes de confiança, el preparador físic Fernando Signorini.

Sobrevola en tot el documental la contradicció existencial d’un home que tant pot ser un geni com un trampós. Tot es confon, no se sap on és la veritat i fins on arriba la mentida. Realment la cocaïna millora el rendiment en un partit? Fins on hauria arribat Maradona sense la droga? No tot és merda. També hi ha teatre. “El futbol es el arte del engaño y en Italia tuve que cambiar mi forma de jugar, acelerar y pensar aún más rápido”, explica. Un dels majors experts en Maradona, el periodista Daniel Arcucci, considera que es podria resumir la seva carrera futbolística en el cèlebre partit contra Anglaterra. “Se l’odia i se l’estima pel que va fer”, pel gol de Messi abans de Messi i per la mà de Déu. El millor futbol del segle XX en només quatre minuts de diferència.

Mèxic 86 com a zenit i Itàlia 90 com a inici de la cacera contra la seva persona. La semifinal entre Itàlia i Argentina es juga a Nàpols –un error incomprensible de la federació italiana- i a Maradona no se li acudeix res més que demanar als napolitans que li donin suport. “Durante 364 días al año son considerados extranjeros en su propio país; hoy deben hacer lo que les dicen para apoyar al equipo nacional. Pero no, yo soy napolitano los 365 días al año”. Els napolitans finalment donen suport al seu país, però Maradona s’imposa a la tanda de penals. Abans de la final contra Alemanya, tot l’estadi olímpic de Roma pita l’himne argentí: “hijos de puta, hijos de puta”, renega el Diego.

El trencament amb Itàlia és definitiu. La xarxa que l’encobria queda al descobert i és qüestió de temps que tot salti pels aires. Maradona està enfrontat al club, la seva vida personal és un desastre i es va quedant sol. En el sopar de Nadal del Napoli se’l veu absent i aïllat. Són unes imatges reveladores, simbòliques i que anticipen un final gens agradable. El mes de febrer de 1991 és acusat de possessió de drogues i unes setmanes més tard dona positiu en un control antidopatge. El suspendran durant un any i mig. La seva marxa a Argentina és imminent.

“Quan vaig arribar em van rebre 85.000 persones. Ara me’n vaig sol”, explica. En aquest punt s’acaba el futbolista, però sobreviu el mite. A dia d’avui, el dorsal 10 encara no l’ha ocupat ningú. I això és amor, perquè l’amor és compromís, i el compromís sempre implica una renúncia. No es pot entendre Nàpols sense Maradona ni Maradona sense Nàpols. Només cal voltar pels carrers i demanar que et cantin aquella cançó: “O mamma mamma mamma, o mamma mamma mamma, sai perche’ mi batte il corazon? Ho visto Maradona, Ho visto Maradona. eh, mamma’, innamorato son”. Hi ha històries que sempre seran eternes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 31/07/2019 by in Altres and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: