antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Serena Williams i els homes

Una enquesta recent ha revelat que un 12% d’homes de la Gran Bretanya creuen que podrien guanyar la millor jugadora de tennis de la història. La gran majoria de mitjans de comunicació han qualificat la resposta com un nou cas de masclisme, tot i que pocs s’han esforçat en recollir correctament la pregunta original: Do you think if you were playing your very best tennis, you could win a point off Serena Williams? No es tracta d’un partit, per tant, sinó d’un punt, de cops guanyadors i també d’errors no forçats. Amb només una doble falta o una pilota fora, objectiu aconseguit. Tot i que la temptació és gran, no cal haver jugat mai a tennis ni ser gaire llest per saber que si Serena vol pot guanyar els 48 punts mínims d’un partit. Amb una mà lligada a l’esquena, fins i tot. A mi, a tu i a qualsevol home del món que no sigui professional. I dic Serena com podria dir qualsevol altra jugadora amb rànquing a la Women’s Tennis Association (WTA).

M’és igual el context de l’enquesta, si es va fer en un pub, a les instal·lacions de Wimbledon o a la sortida d’un cine. Si Roger Federer o Novak Djokovic fossin el subjecte de la pregunta la resposta hauria estat ben diferent, un resultat residual. Ningú s’hauria atrevit a menysprear-los d’aquesta manera. Amb el talent, l’esforç i el compromís de les dones, la ridiculització i la controvèrsia són habituals, i més quan es tracta d’una figura pública de rellevància mundial. El tennis tampoc n’és una excepció.

Williams és la millor jugadora de la història. Té el rècord de títols individuals en tornejos de Grand Slam a l’era open (tres més que el rècord masculí, amb vint, que ostenta Federer), quatre medalles d’or olímpiques i el número u del rànquing durant 300 setmanes. A més, el seu activisme pels drets de les dones ha sigut constant des que es va fer professional. En la roda de premsa posterior a la final de Wimbledon, que va perdre fa uns dies contra la romanesa Simona Halep, va respondre de forma contundent a una periodista que li va demanar si faria cas d’alguns comentaris, com els de Billie Jean King (llegenda del tennis i activista LGTBI), que l’aconsellaven que deixés de lluitar per la igualtat i es centrés només en l’esport. “El dia que deixi de lluitar per la igualtat i per la gent que s’assembla a tu i a mi, serà el dia que estigui en una tomba”, va proclamar.

Serena ha lluitat per l’equiparació salarial, per vestir-se com millor li sembli en una pista i ha patit les conseqüències d’enfrontar-se als àrbitres de la mateixa manera que ho han fet alguns homes. Amb un resultat advers, és clar. A McEnroe mai el van sancionar en una final de la mateixa manera que a Serena a la del US Open del 2018. I en Johnny les havia dit molt i molt gruixudes durant la seva època com a jugador. Precisament McEnroe va assegurar fa dos anys que si Williams jugués en el circuit d’homes estaria aproximadament en la posició 700. Ella li va respondre amb elegància: “estimat John, et respecto i t’adoro, però si us plau, allunya’m d’aquestes declaracions que no estan basades en fets”.

Williams potser no se’n recorda, però quan era una adolescent sí que va jugar contra un home. Es tracta d’un episodi poc conegut, potser una anècdota, però una topada en tota regla contra el patriarcat tennístic, i una lliçó de vida.

Anem vint anys enrere. A finals dels 90, les germanes Williams eren la sensació del circuit: rebel·lia, potència, exuberància, talent… Fins i tot els noms, Venus i Serena, eren diferents. Un còctel perfecte amb imperfeccions, però. L’autoritat paterna les situava en una posició incòmode d’arrogància, com quan van demanar l’ingrés al circuit masculí perquè consideraven que podrien jugar de tu a tu amb els homes. Com que van rebre una negativa, decidiren demostrar que podien guanyar qualsevol home fora del top 200.

I durant l’Open d’Austràlia del 1998 es van fixar en el número 203 del món, l’alemany Karsten Braasch, un veterà del circuit en hores baixes. És probable que no us soni el seu nom perquè mai va fer res prou destacat. Durant els catorze anys com a professional no va guanyar cap títol (va arribar a ser el 34è del món), però sí que pot presumir d’haver obligat l’Associació de Tennistes Professionals (ATP) a crear una normativa específica en honor seu.

Aquest senyor amb cara de professor de química fumava durant els descansos dels partits. Mig paquet sense problema, una cosa habitual. Era un dels seus petits plaers, juntament amb les cartes i el billar. Un home cabal que transmetia una actitud poc saludable, contrària als valors de l’ATP, que va acabar prohibint fumar els jugadors durant els partits, tot i que era l’únic del circuit que ho feia.

Braasch va acceptar enriolat la proposta de les Williams, però amb una condició: jugar a l’aire lliure perquè en una pista coberta no el deixarien fumar. Dit i fet. Es va presentar a les quatre de la tarda en una de les pistes d’entrenament del torneig. Durant el matí havia jugat a golf, va dinar bé (dues cerveses incloses) i un paquet de ros. Va guanyar Serena, que tenia 16 anys, per 6-1. A Venus, la més gran, la va deixar en un 6-2. “Ha estat extremadament dur”, va dir Serena. “He connectat cops que haurien sigut guanyadors en el circuit WTA, però ell els tornava amb gran facilitat”, va afegir. “No poden guanyar cap home entre els 500 millors, i avui he servit com si fos el 600 del rànquing”, va fanfarronejar Braasch.

El partit, jugat davant un centenar d’espectadors, la majoria d’ells periodistes, va tancar un episodi humiliant. La denominada guerra dels sexes (partits d’exhibició entre homes i dones) tenia antecedents de pes, però mai havien servit per fomentar la igualtat entre homes i dones sinó per banalitzar el tennis femení i, de pas, deixar clara l’hegemonia física masculina. El duel entre aquell alemany de servei impossible i les futures estrelles del tennis no va beneficiar ningú.

Les germanes Williams van passar pàgina i es van dedicar en cos i ànima al tennis. A dia d’avui són referents indiscutides, història viva d’aquest esport. I Serena, de forma molt especial. Pels títols aconseguits i per la contribució a un món més lliure i just. Per això és la millor jugadora de tots els temps, home o dona. No és la meva opinió. Ho diu Roger Federer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: