antoni vidal ribera

Viatjar

Anuncis

No m’agrada viatjar. Per diversos motius, penosos tots, però formen part de la meva veritat, i la veritat existeix, encara que el relativisme digui el contrari. El que passa és que està trencada en trossos molt petitons i es fa difícil confegir-la de nou. S’ha de reconstruir tessel·la per tessel·la, com si fos un mosaic molt antic, fins que en surt una cosa autèntica que et situa davant el mirall. Jo he anat recollit suficients trossos per saber que viatjar no m’agrada.

Em fa mandra deixar la rutina que tanta seguretat em dona i abocar-me a la incertesa. No canvio les parades de dissabte al matí de la Plaça del Lleó per qualsevol altre mercat europeu. Hi ha gent que ho fa, que compra la verdura al Bon Preu perquè no té temps d’anar a plaça, però després visita els mercats d’altres països i retrata totes i cadascuna de les espècies que troba, si són llampants, molt millor. És la mateixa gent que es fotografia amb els indígenes per quincalla, caramels o, pitjor encara, per complaença, culpabilitat o paternalisme, problemes que amaguen tares més profundes.

No viatjo perquè no sóc ningú per anar enlloc i perquè odio l’exotisme. M’emocionen els camps de blat de Llambilles durant el capvespre molt més que qualsevol platja dels mars del sud, si és que encara existeixen. Tot el que quedi fora de Roma, París i Londres em resulta estrany, i com que no tinc el privilegi dels diners me n’he d’estar de visitar-les de la manera que jo voldria, que té a veure amb l’emoció i el luxe de l’exclusivitat. Fer-ho seria equivocar-me, negar les meves il·lusions. Em conec i tot giraria al voltant de les frustracions i de les enveges.

Quan sigui famós, fet ineluctable, però que incomprensiblement triga massa en arribar, faré un Fernando Hierro a la primera entrevista:

– Quin és l’últim viatge que ha fet?

– Cap

– On li agradaria anar?

– Enlloc.

No m’agrada viatjar perquè no suporto la gent que presumeix dels viatges, la seva superioritat moral i aquella fraseologia horripilant que cada dos per tres es treuen de la màniga. “No està gens massificat”, “hem caminat molt”, “ens vam perdre per la ciutat”, “sóc un viatger, no un turista”. Mira, tu ets un imbècil. I treu l’etiqueta de l’avió de la maleta, que tothom et mira.

Feu molt mal al món i no en sou conscients.

No em refereixo al fet de volar, que és una cosa sinistra i contra natura. Ni a tota la pol·lució que escampeu, que ja estem condemnats, ni a la contradicció flagrant d’odiar el turisme de merda de la vostra ciutat que després reproduïu a qualsevol altra banda. Tots tenim les nostres tares i jo sóc un dels fills predilectes d’Inditex, que a l’igual que Ikea ha permès que els pobres puguem vestir-nos amb un cert gust, sempre i quan estiguem prims i siguem prou alts.

El fàstic immens prové de la banalitat amb què afronteu els viatges, que han deixat de ser una cosa màgica per convertir-se en la més gran de les absències. Què és sinó un correu electrònic amb ofertes de vols barats que t’impulsen a muntar una escapada (ecs) a Praga dos dies més tard? I dic Praga com podria dir qualsevol altra desgràcia. La impressió constant que l’elecció del destí és una simple formalitat, que el que hi pugui haver allà no té la més mínima importància.

No hi ha res més important que la barreja perfecta del sol i de la pluja. I menjar, beure, fornicar i dormir. “La vida és el clima. La vida són àpats”, diu en James Salter. Estimar-se és això. I els meus poquíssims viatges sempre han girat al voltant d’un bon hotel i dels millors restaurants per intentar impregnar-me de la cultura d’un lloc determinat. Els he projectat minuciosament, amb anys d’antelació dins el meu cap. En una fulla d’excel, el programa diari (hora per hora) no tant per aprofitar el temps sinó per saber en quin moment calia deixar de fer el turista, arribar a l’habitació, posar-me les sabatilles del Barça i atenuar el meu enyorament.

Recordo el viatge de noces com si fos ara. Ens estimàvem moltíssim i teníem prou diners per recórrer mitja Itàlia durant quinze dies, de qualsevol manera, però vam concentrar-nos en la Toscana. Cinc dies en dos hotels sensacionals i tots els bons restaurants de la zona. Dues ampolles de vi a cada àpat i la grappa per les orelles. Vam llogar un descapotable vermell que ens donava un aire d’imbècils molt simpàtics, i jo amb uns guants de pell com el meu amic Ryan Gosling. Vam obrir el mapa i totes les carreteres secundàries ens van dur on volíem anar: Montepulciano, Montalcino, Monteriggioni, Pienza, les vistes impressionants de la vall del Chiari des de Cortona… Teníem l’edat perfecta, el punt dolç dels homes i de les dones, que arriba de manera inevitable entre els 28 i els 32 anys.

Els viatges han de sortir de dins nostre, com una convicció molt íntima. I jo diria que no en tenim tants. Potser dos o tres. Quatre, a tot estirar. Un per a cada etapa de la vida. Només cal destriar el gra de la palla, renunciar als succedanis que ens fotem en vena i emprendre’n un quan arribi l’hora.

Anuncis

Anuncis