antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Federer

Wimbledon 2001. Quarta ronda. Canvi de guàrdia a la pista central de l’All England Club. El set vegades campió Pete Sampras està contra les cordes. Ha de remuntar dues pilotes de partit davant una de les promeses més sòlides de l’ATP, el suís Roger Federer. Després de quasi bé quatre hores de joc, Sampras sembla cansat: cap cot, bada la boca i repeteix constantment el tic aquell de tocar-se les celles quan les coses no li surten com voldria. Federer espera el servei del nord americà, que no serà res de l’altre món, una versió mediocre de la seva millor arma. La pujada a la xarxa, més un tràmit que cap altra cosa. El suís connecta una dreta guanyadora que va de fora cap a dins i que situa el definitiu 7-6, 5-7, 6-4, 6-7 i 7-5. Ja està. S’agenolla a la pista central. Plora. Està exhaust. Ha guanyat al vigent campió amb un joc net i bonic, ben articulat i tan acadèmic com la seva mateixa presència convida a imaginar. Té una dreta que podria tombar un tanc. Si manté aquest nivell, ho té tot a favor per guanyar el torneig i emular, en una paràbola deliciosa, l’estrena en un major del mateix Sampras, quan en el llunyà 1990, sent un desconegut, es va imposar al US Open contra tot pronòstic al derrotar consecutivament Lendl, McEnroe i Agassi. Però això no serà possible. L’ídol local, Tim Henman, el superarà una ronda després en un partit molt ajustat. El suís haurà d’esperar dos anys per aixecar el trofeu de campió.

Disset anys després o ahir a la tarda, que ve a ser el mateix, Federer guanya Wimbledon per vuitena vegada, un rècord absolut en el tennis masculí. Té 36 anys i motius de sobra per estar retirat. Ningú té tants grand slams (19) ni més setmanes com a número u (302), ha guanyat l’or olímpic, la Copa Davis i milions de dòlars en premis. Se’l considera, a més, de forma unànime, com el millor jugador de tots els temps. Però està aquí, en el torneig més prestigiós del món, l’únic que importa, i acaba d’aixecar el trofeu davant el croat Marin Cilic, que als 28 anys ha deixat escapar la gran oportunitat de la seva vida. Problemes físics, ansietat, pressió? Potser si hagués aprofitat aquella pilota de trencament en el primer set amb el segon servei de Roger. Potser sí, potser no. En el tennis, com a la vida, és millor no cagar-la en un moment decisiu. En qualsevol cas, el marcador és inapel·lable, 6-3, 6-1 i 6-4 a favor del suís, que no s’ha hagut d’esforçar gaire per aconseguir una fita històrica.

Federer és a Wimbledon perquè estima el tennis i aquest amor pel joc el manté viu i l’estimula a seguir guanyant. I és intel·ligent, conscient de la seva edat. Per això va renunciar fa unes setmanes a disputar Roland Garros i centrar-se exclusivament en l’herba londinenca, una tàctica que molts anys abans havia provat Ivan Lendl, però amb un resultat ben diferent. El txec estava obsessionat amb Wimbledon; Federer, amb set títols, diria que no gaire. I el seu pas per Londres ha sigut immaculat. No ha cedit un set en tot el campionat, una fita insuperada des de l’adveniment de Bjorn Borg al 1976, amb aquella cabellera rossa i una raqueta de fusta, la mítica Donnay, que avui sembla més una burla que cap altra cosa.

Federer, Sampras, Lendl, Borg… Són noms que s’entrellacen al llarg de la història. És lògic. Han dominat el joc en èpoques i de formes molt diferents. Han disputat, fins i tot, alguns partits entre ells, més poètics que transcendents. Tots, però, tenen un comú denominador: han sigut uns tirans respecte els seus contemporanis. En alguns casos, han arruïnat carreres senceres. Hewitt i Roddick en poden donar fe. Sense Federer haurien sigut recordats, segur. No obstant això, el suís és el millor de la terna anterior. No és només que hagi guanyat més. També ha jugat millor. I és l’únic que s’ha comportat com un home dins de la pista. Tècnicament perfecte, sí. I amb emocions que ha expressat sincerament i que l’han convertit en algú amable i proper entre els espectadors, res a veure amb la fredor de Borg, la rigidesa de Lendl o la maquinalitat informal de Sampras.

Les llàgrimes contra el seu rival de sempre, Rafa Nadal, després de perdre l’Open d’Austràlia del 2009. Llàgrimes de frustració, que no és res més que la suma desgraciada de la tristesa i la ràbia quan et passen pel damunt i no pots fer res i és millor no tornar-t’hi. És impossible no veure el vídeo i no sentir compassió per aquest home. Tots ho hem patit alguna vegada a la vida: creus que pots tenir-ho tot i ho perds tot en un instant.

Federer va dominar el circuit entre el 2004 i el 2007 amb una autoritat mai vista. Ni Laver al 1969 o McEnroe durant el 1984, quan semblaven tocats per la vareta de Déu, s’hi poden comparar. El suís va encadenar més de 200 setmanes com a número u amb un joc excel·lent, brillant, excepcional, d’una qualitat exquisida. A tot això cal afegir-hi un poder físic impressionant, la intel·ligència tennística dels privilegiats i una enteresa mental que només Nadal va trencar posteriorment durant uns anys en què va experimentar com mai el mateix dolor que havia infringit a molts pobres desgraciats. I l’arsenal de cops? Una dreta liftada potser només a l’abast de Borg, el revés a una mà, un dels més bonics de la història, potser no el més efectiu, però extremadament dúctil: pla, liftat, amb top spin, i també tallat, tan sec que la bola fa filigranes a l’aire en una espiral de bellesa impossible de qualificar sense semblar hiperbòlic. El joc d’atac, de manual: domini de la volea alta, baixa, de revés, amortida… Ho va guanyar tot i semblava imbatible, tal i com va resumir un altre campió, Jimmy Connors: “In the modern game, you’re either a clay court specialist, a grass court specialist or a hard court specialist … or you’re Roger Federer.”

Però l’abast d’un campió només es determina completament quan en troba un altre, en aquest cas Nadal, i del xoc de trens en va sortir la millor rivalitat d’aquest esport, sense elements sociològics per enmig, però amb personalitats i estils completament oposats que van elevar el joc a punts de popularitat fins aleshores desconeguts. El 6 de juliol del 2008 van disputar el millor partit de la història, evidentment a la final de Wimbledon. Quasi bé cinc hores d’intercanvis que van acabar amb la victòria de l’espanyol per 6-4, 6-4, 6-7, 6-7 i 9-7.

Amb l’arribada de Nadal i, posteriorment, Novak Djokovic i Andy Murray, el suís va reformular el joc per seguir sent no ja campió sinó competitiu. Punts més curts, una posició més agressiva dins la pista… No va renunciar, però, al revés a una mà, a diferència dels altres tres, un detall que tampoc hauria de passar per alt. Els resultats, més enllà del reguitzell d’entrenadors, han sigut molt positius i Federer sempre s’ha mantingut entre els deu millors del món. En un esport tan exigent física i mentalment, ha situat la família (casat i pare de quatre fills) com la prioritat que l’ha permès seguir jugant. El tennis com una forma d’amor, compromís i renúncia que només es pot pagar amb el joc. I ja van quasi bé vint anys com a professional.

La longevitat és un dels indicadors més fiables per mesurar l’esport d’elit. Determina, sense fissures, l’abast real d’un campió. I Federer segueix superant anys, rivals, generacions senceres. A aquestes alçades, ja no se’l pot comparar amb cap tennista, viu o mort. La seva lliga és una altra: el podem posar al mateix olimp on es troben Muhammad Ali, Michael Jordan, Diego Maradona, Michael Phelps, Carl Lewis o el campió ciclista que sembli menys sospitós. Federer, a diferència de tots ells, però, resta immaculat, com mana la tradició.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 16/07/2017 by in Altres and tagged , .

Navegació

%d bloggers like this: