antoni vidal ribera

cultura, periodisme, esport, opinió

Twitter

No hi ha res més bonic a l’Internet dels no mil·lenials. El twitter l’han fet especialment per a nosaltres, gent analògica i una mica moderna, que ens agrada xerrar pel simple gust d’obrir la boca i exhibir-nos a canvi d’un reconeixement simbòlic i gratuït, agradar els desconeguts, voltar entre tarats i treure a passeig una vanitat grotesca i mal dissimulada. És bonic i net, ben articulat, breu i clar com totes les coses certes de la vida. Hi passo hores a twitter, és casa meva.

Recordo quan m’hi vaig posar, aquella motivació tan mal entesa, ficar-me sense permís a les converses dels grans. I l’esclat imprevist de la meva popularitat, quan em sentia imparable i vaig mudar de pell fins a convertir-me en un ésser sensacional amb una agenda social variadíssima. Era un hype que suscitava una estranya unanimitat entre les damisel·les i els senyors mancats de referents morals i d’una certa poesia, buits que he omplert amb gran devoció. La fama posterior, el clàb de l’YTAC, la influència en l’art, la política, l’esport, la cultura, el periodisme i altres coses de per riure van venir soles, espontàniament. No ha sigut fàcil gestionar tanta grandesa en algú tan maldestre, ho reconec, però ha valgut la pena. Twitter m’ho ha donat tot i m’hi he abocat tant com he pogut. Malenconia, tristesa, romanticisme, una mica de sarcasme i tota la ironia de la que he sigut capaç. Hi ha gent que m’ha comprat la fórmula. Alguns han acabat convertits en amics dels bons. Altres han preferit canviar d’àlbum.

M’ho ha tret tot, també. No és cap paradoxa que m’hagi fet més accessible entre els desconeguts al mateix temps que m’ha allunyat de les persones que més m’estimaven, els amics d’abans i la família. És una forma de descompromís, una eina molt agradable per fomentar la sociopatia. Tot en 140 caràcters, si no fas el boig. Per què en vols més? Cal sortir de casa?

He perdut l’anonimat. Tot just ara començo a anar tranquil pel carrer, ja em direu. També va contribuir, fa uns anys, al desballestament d’una etapa vital molt ben articulada i a adonar-me, recentment, que jo, tot sol, no sóc ningú, però que sense aquesta misèria imposada no podria fer net i intentar convertir-me en millor persona.

He trobat l’enamorament i aquella posada en escena tan bonica, amb mil i una interaccions amb firma i dedicatòria. També hi he patit el revers més amarg, sentir-me petit en matinades de frustració en què més hauria valgut no tenir ulls ni dits.

No és cap comiat. Tampoc sabria on caure dret. Riurem el dia que el tanquin i haguem d’anar, com un ramat, directament al manicomi. “Miri doctor, li presento en Josep, un amic de twitter”. Hi ha res més ridícul i tronat? Es pot ser més burro? Fa vergonya, només de pensar-hi, que podrem ser-ne exusuaris. Una taca al currículum, Vidal.  No sé per què ens ha arribat a dominar d’aquesta manera. Potser perquè és inextricable i incomprensible, com la vida mateixa. Una droga. És igual. Ja ho veurem. El més important, com sempre, són els detalls. No sé què feu, vosaltres, però jo tinc el fons en mode nit, pels bioritmes nocturns i una certa fotofòbia matinal, quan miro des del llit tot el que heu dit que fèieu les hores anteriors.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 18/05/2017 by in Altres.

Navegació

%d bloggers like this: